Un solar que era espai lliure
La finca va entrar al patrimoni municipal l'any 1987 amb destinació expressa a espai lliure públic, segons la inscripció registral.
Nova Comissaria Avantprojecte de
l'Ajuntament de Premià de Mar
Zones verdes de paper i una comissaria sense compensacions reals
La parcel·la del Camí Ral 239 va ser cedida a l'Ajuntament com a espai lliure públic. Després es va requalificar com a equipament, però amb una condició: substituir aquella zona verda per altres espais lliures equivalents, reals i accessibles. Posteriorment, la perdua de zona verda al barri per la rotonda del port, segona modificacio del POUM al 2017, va suposar la necesitat de noves compensacions que es van "pintar" al POUM.
Cap de aquestes s'ha complert: fa més de vint anys que les zones verdes compensatòries existeixen sobre el paper, però no com a espais públics disponibles per al veïnat.
El document qüestiona que determinades superfícies puguin comptar com a zones verdes reals i municipals.
El problema, en tres punts
Un canvi condicionat
La conversió posterior en equipament només es justificava si es compensava amb noves zones verdes equivalents en superfície i funcionalitat.
Compensacions no executades
Segons les al·legacions, cap de les compensacions previstes no s'ha materialitzat com a zona verda pública, accessible i efectiva.
D'on ve el conflicte?
1987
La parcel·la de Can Pou es cedeix a l'Ajuntament amb destinació a espai lliure públic.
2001-2003
El Pla d'Ordenació del Litoral transforma la parcel·la en equipament i preveu compensacions verdes que, segons les al·legacions, no s'executen.
2017
Una nova modificació del POUM redibuixa tres zones compensatòries, sense haver resolt les anteriors.
2026
L'avantprojecte de la comissaria torna a presentar zones verdes i millores de l'entorn, però el pressupost aprovat no inclou la seva execució efectiva.
El punt clau no és si els plànols pinten zones verdes, sinó si aquestes zones existeixen, són públiques, són accessibles i estan garantides abans d'edificar.
Què passa amb les tres zones compensatòries?
Zona 1
Hauria de funcionar com a espai lliure públic, però apareix tancada o ocupada per usos incompatibles, amb actuacions viàries que en consoliden un ús diferent.
Zona 2
Correspon al lateral de la N-II i funciona com a infraestructura viària: voreres, aparcament, parada de bus i trànsit. No és la zona verda promesa.
Zona 3
Consta com a compensació, però està tancada amb cartells de propietat privada i ús exclusiu, sense lliure accés per a la ciutadania.
Sigui quin sigui el seu estatus legal, no pot comptar com a compensació: està exactament igual que quan es va urbanitzar el barri, el 1987. No ha aportat cap nou espai lliure al barri per compensar la pèrdua de la parcel·la 43 — és el mateix espai privat comunitari que ja existia abans d'aquella conversió. No ha canviat d'estat, ni legal ni real, en gairebé quaranta anys.
Una zona verda no pot ser alhora compensació pública i espai privat, vial, aparcament o superfície pendent d'una actuació futura que el ajuntament declara publicament que no es fara mai.
Què exigeix la normativa?
L'article 98 del TRLUC protegeix els espais lliures i exigeix que, si se'n modifica el destí, es mantinguin la superfície i la funcionalitat. Per tant, no n'hi ha prou amb prometre compensacions: han de ser reals, útils i disponibles.
L'article 73 del POUM també és clar quan regula els espais lliures públics: no hi pot haver aprofitaments privats del sòl, el subsòl o el vol d'aquests espais.
Si es perd una zona verda pública, la compensació no pot quedar en un dibuix. Ha de poder ser usada pel veïnat com a espai lliure públic real.
Zones verdes sense pressupost
Les al·legacions també assenyalen una altra contradicció: l'avantprojecte parla de noves zones verdes, espais d'estada i refugis climàtics, però el pressupost aprovat cobreix l'edifici i l'aparcament exterior. Diu taxativament que no hi ha partida específica per executar les zones verdes anunciades ni les compensacions pendents del POUM de 2017.
Si no hi ha partida, calendari ni projecte d'execució, les zones verdes continuen sent una promesa. I una promesa no compensa la pèrdua d'un espai lliure públic.
Per què això importa al veïnat?
Aquesta discussió no va només de metres quadrats. Va de si Premià de Mar pot perdre un espai lliure públic i substituir-lo per compensacions que no existeixen en la pràctica. També va de transparència: si una actuació es justifica amb zones verdes, aquestes zones verdes han d'estar documentades, finançades i disponibles.
El que es demana, en clar:
- Suspensió de la tramitació de l'avantprojecte fins que s'acrediti l'execució real de les zones verdes compensatòries.
- Acreditació de la titularitat pública municipal de les tres zones.
- Projecte i calendari d'execució de les zones verdes pendents.
- Partida pressupostària específica per fer-les realitat.
- Restauració de la legalitat urbanística si les compensacions són impossibles o no són públiques.
Un patró que es projecta cap al futur
Aquest no és només un problema heretat del passat. El mateix patró apareix també en el relat municipal sobre el futur de la N-II. En un vídeo publicat a Instagram https://www.instagram.com/p/Da7dyq0odfr/, l'alcalde explica el projecte presentat a la Generalitat per a la pacificació de la carretera.
Quan arriba al tram de la parcel·la de la futura comissaria i de la Creu Roja, les zones verdes adjacents ala N-II deixen d'aparèixer com a espais lliures per al barri i passen a quedar absorbides dins l'àmbit d'equipaments.
Quan continua per tot el lateral de la N-II a Camp de Mar, tot el vial que també hauria de ser tot zona verda per compensar la zona verda convertida en equipament, torna a desapareixer totalment.
I això no és una elucubració ni una hipòtesi pendent de veure com evoluciona: l'alcalde ho diu de viva veu al minut 0:27, afirmant que això està absolutament definit.
Això reforça la preocupació de fons: les zones verdes es fan servir per justificar operacions urbanístiques, però quan arriba el moment de lliurarles al barri, tornen a desaparèixer com a espais públics reals i accessibles i es converteixen en equipaments o asfalt i ciment.
Conclusió
Les al·legacions sostenen que l'Ajuntament no pot construir la nova comissaria sobre una parcel·la que va deixar de ser espai lliure només a canvi d'unes compensacions que no s'han executat. Si la condició que justificava la requalificació no s'ha complert, la base urbanística del projecte queda qüestionada.
La conclusió és contundent: les zones verdes no poden existir només als plànols, als renders o a les memòries. Han d'existir al carrer, obertes al veïnat, amb titularitat clara i pressupost real.
Aquest document es un resum curt de les al·legacions presentades, per facilitar-ne la lectura. Podeu descarregar les al·legacions completes en el seguent enllaç.